Un estudi internacional, en què ha participat l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF) i el Departament de Medicina i Ciències de la vida, Universitat Pompeu Fabra (MELIS-UPF), ha relacionat els patrons de distribució de la vegetació amb la capacitat de resiliència a la desertificació dels ecosistemes. Quan la vegetació se sotmet a un estrès, per exemple, la sequera, adquireix un patró de distribució característic, en illes de vegetació envoltades de sòl nu. A mesura que augmenta la manca d’aigua, augmenta la separació entre les plantes. Aquest patró permet que l’ecosistema sigui més resistent al col·lapse i la desertificació.
La sequera és un escenari cada cop més freqüent a causa del canvi climàtic. Es calcula que el 20% de la superfície terrestre passarà per un dels llindars de desertificació abans del 2100. Espanya és un territori molt vulnerable a aquest impacte. L’estudi d’aquests patrons pot servir per monitorar la degradació dels ecosistemes. Ricard Solé, Investigador Principal del Laboratori de Sistemes Complexos de l’IBE, i del MELIS-UPF, explica que “els resultats de l’estudi també serviran de base per desenvolupar estratègies d’intervenció amb biologia sintètica“.
La investigació també ha ajudat a entendre millor com la sobreexplotació dels ecosistemes causada per l’ésser humà altera la seva capacitat per respondre al canvi climàtic. Si la vegetació dels llocs àrids es destrueix, augmenta l’escassetat d’aigua i la possibilitat de desertificació. A més, s’ha observat que els patrons de distribució de la biodiversitat també tenen un paper clau en altres ecosistemes com les comunitats microbianes i els aiguamolls costaners.
Kéfi S, Génin A, Garcia-Mayor A, Guirado E, Cabral JS, Berdugo M, Guerber J, Solé R, Maestre FT. “Self-organization as a mechanism of resilience in dryland ecosystems”; (2024) Proc Natl Acad Sci U S A. DOI: https://doi.org/10.1073/pnas.2305153121
