El biaix inconscient –prejutjar les persones pel seu gènere, raça, sexualitat, etc.– forma part de tots nosaltres. Fins a cert punt, fa la seva feina: agrupar persones “similars” en grups ens ajuda a fer front a un mar d’informació d’una manera més eficient per poder prendre decisions més ràpidament. L’inconvenient és que sovint condueix a decisions equivocades i a la discriminació injusta en tots els aspectes de la nostra vida, ja sigui a l’hora de decidir a qui contractem, o amb qui passem l’estona.
És per això que des de la Comissió d’Igualtat, Diversitat i Inclusió del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) hem organitzat una xerrada (en anglès) el proper dijous 11 de març a les 11’30h amb l’experta en gènere Lidia Arroyo per abordar el biaix inconscient; què és, i com fer-hi front. També animem a tothom a fer el Test d’Associació Implícita de la Universitat Harvard abans de la xerrada, per posar a prova els propis biaixos.
Només som tan cecs com acceptem ser-ho
Però, tot i que adonar-nos que som parcials de forma inconscient és un primer pas en la direcció correcta, hauríem de tenir cura de no utilitzar-ho com a excusa. Seria fàcil dir que, precisament perquè és inconscient, aquest biaix és «inevitable» i, per tant, «no és culpa nostra». No podem caure en aquesta fal·làcia: de qui és culpa, doncs, si no de tots i cadascun de nosaltres?
I fins a quin punt són realment inconscients aquests biaixos? Al llarg dels anys s’han recopilat nombroses proves de la seva existència i, actualment, tots n’hem sentit a parlar més d’una vegada; de manera que en som, de fet, conscients.
“Adonar-nos que som parcials de forma inconscient és un primer pas en la direcció correcta, però no hauríem d’utilitzar-ho com a excusa”
Potser aquests biaixos ‘implícits’ de vegades amaguen biaixos ‘explícits’ i fins i tot intencionats que persisteixen, en nosaltres com a individus, en la cultura acadèmica i en la societat en general. Potser, en paraules de l’escriptora i activista Maya Angelou, “només som tan cecs com acceptem ser-ho”.
És el sistema
Sempre hem sabut (tant inconscientment com conscientment) que hi ha alguna cosa que no rutlla. Fa més d’un segle que celebrem el 8M. Cent anys exigint un canvi cap a una societat més igualitària: la mateixa remuneració per a homes i dones, les mateixes oportunitats i el mateix tracte per a tothom, independentment del seu sexe i gènere. Al lloc de treball –i el món acadèmic no és una excepció–, sentim veus que diuen que la diversitat enriqueix la nostra experiència i que demanen accions que trenquin el sostre de vidre que impedeix que les dones arribin als graons superiors de l’escala. Tot i així, el sistema és tal que sembla una batalla de David contra Goliat.
Des de microagressions diàries (que de vegades poden passar desapercebudes fins i tot per a la víctima, tret que porteu les ulleres de gènere), fins a casos flagrants, hi ha molt de què queixar-se. Fa uns anys, el moviment #metoo va revolucionar la societat a tot el món. En l’àmbit científic, aquest darrer 11F, el documental Picture a scientist, on tres dones científiques comparteixen la seva lluita contra el sexisme a la ciència, va ser l’espurna de molts debats i taules rodones.
Però la desigualtat de gènere no es pot separar de les desigualtats pel què fa a la raça, la sexualitat, la discapacitat… Els moviments #metoo i #BLM són part de la mateixa lluita. I les diferents dimensions d’una persona estan relacionades de manera que la discriminació és exponencial. Ja no ens podem conformar amb dur les ulleres de gènere. Necessitem les ulleres interseccionals per veure com la combinació de gènere, ètnia, identitat sexual, religió o fins i tot aparença física pot afectar com ens veuen i com ens tracten.
Les desigualtats de gènere no es poden separar de les desigualtats pel què fa a la raça, la sexualitat, la discapacitat… són part de la mateixa lluita. Ja no és suficient amb dur les ulleres de gènere; necessitem les ulleres interseccionals.
Totes aquestes desigualtats estan tan arrelades al sistema (ja sigui ‘el sistema’ Hollywood, la policia o prestigioses universitats) que de vegades sembla una batalla perduda. I l’actual pandèmia de coronavirus ha fet més evidents aquestes desigualtats sistèmiques: la crisi econòmica i de salut ha ampliat les divisions econòmiques, racials i de gènere de la societat. En el món de la recerca, la crisi ha afectat desproporcionadament la feina de les mares investigadors o dels pares amb fills al seu càrrec.
És l’hora: #ChooseToChallenge
De manera lenta però segura, comencem a veure dones a posicions fortes de lideratge en el nostre entorn més proper. L’Edith Heard és la cinquena directora general del Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL) i la primera dona a ocupar aquest càrrec en els 45 anys d’història de la institució. L’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) compta ara, també per primera vegada, amb una dona com a directora científica, la Denise Naniche.
Podrien ser aquests exemples part d’una llavor pel canvi? Jo crec (cal fer-ho) que sí; que podem avançar cap a una cultura de lideratge diferent i més divers. Però necessitem comptar amb tothom. Necessitem que els homes pensin que dies com el 8M també són rellevants per a ells i que s’hi impliquin; perquè una major equitat de gènere serà beneficiosa per a tothom.
Necessitem comptar amb tothom; cal ser actius, passar de ser observadors a aliats.
Ha arribat el moment de ser contundent. Hem de canviar de ser passius a actius; d’observadors a aliats. Hem de portar sempre posades les ulleres interseccionals.
Des del comitè EDI del PRBB, fem una crida, a TOTXS vosaltres, a convertir-vos en aliats, a desafiar estereotips de gènere en ciència, a no callar. Si alguna vegada hi ha hagut un bon moment per fer-ho, és ara.
