La neurodivergència, incloent-hi els trastorns de l’espectre autista (TEA), aporta perspectives úniques al món de la ciència. Les persones amb TEA, entre les quals s’inclou la síndrome d’Asperger, sovint excel·leixen en sistematitzar: analitzar la informació seguint regles i patrons. Parlem amb David Aranda, investigador al laboratori de Desenvolupament de fàrmacs en base a receptors acoblats a proteïnes G del GRIB, per conèixer com es veu la ciència des de la seva perspectiva.
Una passió primerenca per la ciència
De petit, al David li encantaven els bitxos, els llibres que descrivien animals, la filogènia i, amb 10 anys, se sabia pràcticament tots els fílums del regne animal. La zoologia va ser el seu refugi a l’època de l’institut, on recorda avorrir-se molt i estar desmotivat.
La seva manera d’entendre el món estava marcada per la necessitat d’estructures clares. Les normes socials, les metàfores o la ironia eren enigmes que va aprendre a desxifrar com si fossin assignatures d’estudi. També recorda la dificultat de realitzar tasques obertes, com escriure o dibuixar, si no disposava d’instruccions precises. “Si no tinc una pauta clara, no penso”, afirma amb naturalitat. Però aquesta necessitat d’ordre i definició es va acabar convertint en una de les seves grans fortaleses.
El diagnòstic d’Asperger el va obtenir amb 13 anys, un moment que ell recorda com a revelador. Va suposar un canvi significatiu, ja que “vaig deixar de ser raro per passar a ser algú”, diu, descrivint com aquesta etiqueta li va aportar una sensació de tranquil·litat i comprensió sobre ell mateix.
“Em costa treballar sense instruccions precises, treballo millor amb una pauta clara”
David Aranda (Hospital del Mar Research Institute)
El salt a la bioinformàtica
Quan va arribar el moment de triar carrera, va optar per biotecnologia perquè li sonava més interessant que biologia. Tanmateix, aviat va descobrir que el laboratori no era el seu fort: era maldestre, trencava tubs, contaminava plaques… Trobava la ciència experimental molt més inexacta del que es podria creure a primer cop d’ull. Però, sorprenentment, quan la tasca implicava aplicar fórmules, realitzar proves estadístiques o fer una mica de programació, es va adonar que se li donava força bé.
Va ser un professor qui li va suggerir que la bioinformàtica era un camp en creixement amb molta demanda i poc personal, així que va decidir passar l’estiu aprenent a programar mentre feia el seu treball final de grau. I, de cop, va descobrir una nova passió: “El meu cervell està fet per programar. Em sento bé fent-ho”, explica. Trobar una habilitat natural i, al mateix temps, gaudir-ne va ser una gran recompensa personal.
És per això que va cursar el màster de bioinformàtica de la UPF i va entrar al Parc de Recerca Biomèdica (PRBB) a fer el seu treball final de màster al mateix laboratori on ara fa el doctorat, dirigit per la Jana Selent. Se centra en la família de proteïnes GPCR, uns receptors de membrana que són claus per al funcionament de moltes funcions biològiques.
El dia a dia
La seva investigació d’ara li resulta més fàcil que el màster o la carrera, molt més dispersos que no pas la feina de doctorat. Al cap i a la fi compleix un horari i se centra només en un tema. Confessa que és ideal, ja que això li permet organitzar les tasques de manera metòdica i eficient.
“Gràcies a la meva manera de pensar, soc molt ordenat a nivell mental. Agafo tot el reguitzell d’idees i tasques, les organitzo i les divideixo en mini-tasques per afrontar-les una a una.”
David Aranda (Hospital del Mar Research Institute)
Això no significa, però, que tot sigui fàcil. Una de les sorpreses més grans que ha trobat en la seva carrera és la quantitat de feina de redacció que implica la ciència. “No ens preparen per la quantitat de feina literària que hi ha. Has d’escriure projectes, articles, tesis… cal saber redactar i comunicar, i això no ens ho ensenyen a la universitat”, explica. A més, com més avances en la jerarquia acadèmica, més pes tenen aquestes tasques, fins al punt que poden arribar a ser dominants en el dia a dia.
Malgrat aquestes dificultats, el seu mètode de treball rigorós és un gran aliat. Té una capacitat única per estructurar i desglossar les tasques més complexes en parts petites per dur-les a terme, cosa que li permet avançar de manera constant. Aquesta organització, sumada a la seva inclinació natural per les rutines, li dona una gran avantatge. Per exemple, quan ha de crear figures o gràfics per a articles científics —una tasca que reconeix com una de les més complicades per a ell—, segueix un procés molt clar: divideix cada pas en petites accions i consulta sovint l’opinió dels seus companys. “Deuen estan farts que els pregunti què els sembla millor o pitjor!”, bromeja.
“Estar tot el dia sol davant d’una pantalla… per mi, això és vida! El meu cervell està fet per programar, i em sento bé fent-ho”
David Aranda (Hospital del Mar Research Institute)
El seu dia a dia està ple d’hores davant l’ordinador, i això és precisament el que l’apassiona. “Hi ha molta gent que diu que mai podrien treballar en bioinformàtica perquè és una feina molt solitària, no interactues amb gent, estàs tot el dia sol davant d’una pantalla… Per mi, això és vida!”. Aquesta manera de fer li permet concentrar-se plenament i treballar escoltant música, un entorn que considera òptim. “M’agrada que la meva feina no consisteixi en interactuar amb altres persones; que no hagi d’atendre clients, ni anar a reunions, ni entrevistar gent…”, explica. Això no vol dir que no gaudeixi de la companyia de la gent i de socialitzar amb els seus companys i companyes, però reconeix que les interaccions socials poden ser esgotadores i prefereix que siguin espaiades.
La seva manera de pensar li dona un avantatge a la feina, però també l’ha obligat a adaptar-se a un món que sovint no es prepara per a les necessitats de les persones neurodivergents. Tot i això, se sent còmode en el seu entorn actual, on el grau d’adaptació al que ha de recórrer és poc, admet. Com a desig diu que “a nivell individual diria a tothom que tingués màniga ampla amb la gent que sigui com jo, escoltar-nos quan necessitem alguna cosa. Que no es burlin de nosaltres perquè actuem d’una manera diferent”.
Hi ha moltes persones neurodivergents que es dediquen a la recerca. Al PRBB, el grup BeyondAbility treballa per a que les discapacitats es considerin una forma de diversitat, no una limitació.
I, per a totes aquelles persones neurodivergents amants de la ciència els aconsella que s’hi dediquin. “Aquest és un món on hi ha més neurodivergents del que pot semblar, i això pot ser un avantatge”. La ciència ofereix espais on poden destacar les seves fortaleses, i la diversitat de perspectives que aporta la neurodivergència pot enriquir la manera com es plantegen preguntes i s’aborden problemes. Alhora, és un àmbit que requereix esforç per adaptar-se. “És important adaptar-se al món, perquè el món no s’adaptarà a nosaltres”, conclou, amb realisme però sense perdre la il·lusió per la recerca.
