Michael Eisen és professor de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, on dirigeix un grup de recerca sobre l’evolució de la regulació gènica. És un dels principals defensors de l’accés obert a les publicacions científiques i va cofundar la revista Public Library of Science (PLoS) l’any 2000. També és assessor de Science Commons. Durant la seva visita al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), preguntem a Eisen, pare de dos adolescents, sobre el passat, el present i el futur de les publicacions científiques.
“No hi ha dubte que el món va cap a un lloc on tot està disponible i es valora d’una manera nova”
Diu que el sistema d’avaluació de la recerca —a través del factor d’impacte de les revistes— no és just. Podrien funcionar les xarxes socials com a forma d’avaluar els treballs?
És útil tenir maneres noves d’avaluar la importància o l’èxit d’un article. Però les xarxes socials no resolen el problema, perquè aleshores es pot convertir en un concurs de popularitat i, de fet, és probable que les coses més interessants i importants siguin impopulars. No volem substituir la tirania dels articles per la tirania de les masses. El sistema actual està trencat, però internet no solucionarà aquests problemes de forma màgica. L’únic recurs real que importa és la visió reflexiva o l’anàlisi d’un científic, i hem de trobar una manera d’aconseguir-los.
Però això és el que fa la revisió per parells, oi? Una anàlisi reflexiva per dos o tres companys…
Sí, ho és, però té tants problemes… Per descomptat, necessitem un sistema per filtrar, perquè hi ha molta “ciència” que no ho és realment. I necessitem un camí perquè els científics puguin comunicar els seus punts de vista sobre un document. Però he llegit blogs on els científics parlen dels seus treballs, i de vegades expliquen i posen el seu treball en context molt millor que en els articles científics.
No serà fàcil, trivial o gratuït. Haurem de pensar-hi molt, experimentar i començar a construir un sistema nou en paral·lel al que existeix. Crear un sistema d’avaluació posterior a la publicació que sigui complet, on es valorin tots els treballs publicats.
Fer que la gent utilitzi això seria la part més complicada…
Però el canvi és inevitable. No hi ha dubte que el món va cap a un lloc on tot està disponible i es valora d’una manera nova. La pregunta és: hi arribarem per la via correcta, o a través d’aquesta manera aleatòria i sinuosa? L’únic camí per avançar és que els finançadors es posin darrere d’aquest nou sistema. Han començat a fer-ho, però no n’hi ha prou.
Com ha canviat l’accés obert (OA) des dels inicis de PLoS?
OA no és ni tan sols el problema principal ara! No és tan temible i negatiu com solia ser, crec que la majoria dels científics consideren l’accés obert com inevitable d’una manera o d’una altra. Totes les grans editorials ara tenen revistes OA i tots els principals finançadors demanen que els articles que financen s’alliberin abans d’un any o menys. Finalment, tindrem tots els articles disponibles de forma gratuïta a l’instant, la qual cosa serà excel·lent. Ara, la batalla important serà trencar el vincle entre la publicació i l’avaluació, el concepte que un científic que ha publicat un article a Nature és millor que un altre que ha publicat en un altre lloc, sense tenir en compte el contingut d’aquests dos documents.
La mala conducta científica sol estar vinculada a l’estrès de publicar en revistes de d’alt nivell; aquest nou sistema eliminaria aquest problema?
Sempre hi haurà una petita quantitat de sociòpates que tenen mala conducta. Però la majoria de persones que cometen frau científic d’una manera calculada ho fan perquè, en certa manera, es veuen recompensats per publicar en aquestes revistes d’alt perfil. Si eliminem el valor desproporcionat que es dóna a les publicacions, segurament hi haurà menys raons per cometre frau.
Aquest article va ser publicat a l’edició d’abril de 2018 a la revista El·lipse. Veure PDF.
